Conte musical cent per cent. Però també interdisciplinari. Amb música enregistrada, però cançons en directe, coreografia, teatre, titelles i ombres xineses. I amb l'objectiu de tocar un tema delicat i a la vegada difícil d'explicar als més petits com és el pas inevitable cap a la vellesa i la mort.

La companyia Inspira Teatre, creada per Esther Westermayer, ho ha fet a partir d'un conte publicat en francès per l'editorial Rouergue, el 1993, en suport d'àlbum il·lustrat, del qual és autor Olivier Douzou, tant del text com dels dibuixos.

Inspira Teatre, que amb un altre espectacle anterior, Gong, ja havia ampliat el seu camp amb una edició en CD i àlbum il·lustrat, ofereix també aquí la banda sonora enregistrada que compta, entre els músics, amb dos dels membres de la companyia Egos Teatre (que recentment ha reposat el seu 'Ruddigore...' davant per davant del Poliorama, al Capitol), una companyia també encara jove com la mateixa Inspira Teatre.

La relació subtil entre la vellesa de Jojó i la vellesa humana es fa evident

L'espectacle El cel de la Jojó s'introdueix amb dos protagonistes, la mare i la seva filla, que mentre estenen roba al terrat acaben parlant del records de l'àvia morta i d'on deu ser després de la mort. És així com s'entra en el teatre dins el teatre amb l'explicació del conte d'una granja on una vaca, la Jojó, s'ha guanyat la fama per la seva saviesa de tan vella.

Alternant, doncs, la presència de diversos habitants de la granja reproduïts amb titelles (un gat, un ratolí, una gallina, un pollastre, un xai, una ovella...) que li demanen consell sobre els seus problemes quotidians, el moll de l'os de la trama consisteix a mostrar com la vaca Jojó va perdent, per la vellesa, algunes parts del seu cos: la taca del ventrell, la cua, les banyes, les mamelles...

Sense que se'n parli, la relació subtil entre la vellesa de Jojó i la vellesa humana es fa evident i la manera d'explicar amb sensibilitat la pèrdua per la mort és tractada deixant de banda qualsevol adoctrinament. Esclar que el tòpic parla del cel, però la mort és imprevisible i saber què hi ha després s'expressa aquí com una incògnita, només possible si es manté el record dels que no hi són, com si visquessin dins nostre.

La tesi dramàtica de fons té una resolució teatral molt adequada als primers espectadors que, en menys d'una hora, viuen una diversitat d'escenes ja sigui amb els personatges dels titelles o amb la conversió de les dues protagonistes en grangeres, cantants, actrius i ballarines, sense comptar un paper de periodista de televisió o una altra de fetillera de la màgia amb l'elixir per mantenir la joventut que la vaca Jojó rebutja conformada lúdicament amb la seva vellesa.

Si l'àlbum original de l'obra és un text poètic que s'explica amb les il·lustracions netes i de traços senzills d'Olivier Douzou, aquesta adaptació teatral manté igualment aquestes dues virtuts: una posada en escena neta i un plantejament tan sensiblement senzill com obert a la reflexió i la resposta posterior dels adults a les preguntes dels petits sobre la incògnita del més enllà de la vida.

http://www.teatral.net/ca/critiques/2012/11/12/conte_musical_cent_per_cent.html